Volia escriure la meva primera entrada seriosa a aquest nou bloc amb una reflexió al voltant de les eleccions que han fet a Mas president (i la frase no continua com a mi m'agradaria). Volia parlar sobre el vot útil, sobre el vot de càstig, volia fer una apologia sobre el vot ideològic, si és que encara existeixen les ideologies, però no ho faré. No ho faré perquè diumenge em va passar quelcom que m'ha afectat molt i em fa pensar i donar-hi voltes i no me'n puc estar d'escriure-ho.Per més Inri el desencadenant va ser el bosc. Si senyor, ja ho sabíem que es trobava malament, que la malaltia l'estava començant a abordar en la seva fase de brot o de crisi però vàrem pensar que precisament li seria bo sortir de casa i passar un dia en família, però el bosc el va descol·locar. Allà van sorgir les primeres pors i va ser el desencadenant d'un deliri irrefrenable que va acabar a l'Hospital Clínic i finalment amb el seu ingrés. No deixo de tenir el sentiment d'haver propiciat un empresonament però d'altre banda també sé que en un dia o dos ell mateix ho hagués demanat a la seva família.
La malaltia mental és molt dura. Al haver estudiat Psicologia me n'han parlat molts cops de psicopatologies i del patiment del malalt, que se n'adona del que li passa però no hi pot fer res i sobre tot sovint té una por immensa. La pitjor de les pors, la por a un mateix. Diumenge vaig copsar aquesta por en la seva mirada, en el seu somriure histriònic, en els seus moviments convulsos, en la seva tensió, en la tos, en el moviment constant, en la fugida constant, segurament dels propis pensaments que fluïen sense aturador.
Ahir vaig veure una pel·li que m'havia recomanat en G, Mr. Nobody. Em va agradar molt i em va semblar curiós que la protagonitzés l'actor Jared Leto, el protagonista d'una de les meves pel·lícules preferides, Requiem for a dream (gust que comparteixo amb els meus dos germans per cert). La pel·lícula va essencialment sobre la vida i la mort, sobre el destí, sobre els camins que triem i mostra d'un forma molt original que no som ningú, que som pensaments, desitjos, fantasies, imaginació...on s'acaba la fantasia i comença la realitat?
Com es preguntava Paul Watzlawick en el seu llibre, Com n'és de real la realitat?
